top of page

Potser l’últim hivern
dels últims homes lliures

L’hivern arriba i se’n va a batzegades; penetra a les nostres vides a cops de tardor i s’esvaeix amb petites primaveres que l’assetgen fins extingir-ne l’últim rastre.

L’hivern és un lapse, una treva que convida al recolliment. És quan la protectora calidesa interior contrasta amb la cruesa que envaeix l’ambient.

Ens trobem bé darrere uns vidres que, a més de protegir-nos, ens mostren tot allò que esdevé a fora, en l’espai immediat.
El repòs i la introspecció es contraposen i es complementen, amb una necessitat d’exploració gairebé visceral que ens empeny a redescobrir aquells espais quotidians que ara han mutat, ja sigui per la transparència de l’aire i l’escassetat del fullatge com per l’aparició impassible d’un mantell gelat.

És en aquest segon escenari on l’hivern ens cau a sobre, en forma de capritxosos bocins, i ens porta la neu transformadora, que uniformitza, cobreix, simplifica i esvaeix allò que haurà de tornar. Avançar en aquest nou món és l’afirmació del pas en forma de petjada; l’empremta per excel.lència sobre un motlle infinit, lliure, bell, i franc. Caminar per la neu és moure’s amb rastre efímer. El temps, en forma de desglaç, s’ocuparà d’esborrar tots els passejos escrits.
 

                 No hi ha res més bonic que allò que s’esvaeix davant els nostres ulls*
 

“Potser l’últim hivern ...” vol posar l’accent en aquest moment d’incursió hivernal, en aquesta fugida controlada d’un confort que sovint ens condiciona. Moure’s pel paisatge hivernal és envair allò envaït, reexplorar de vegades allò conegut i descobrir nous indrets sense estrenar, en una aliança entre la incertesa i la sensació de l’inèdit. El format tríptic, per altra banda, és una manera bàsica i natural de serialització i, alhora, ens mostra la visió fragmentada des de les finestres quartejades quan s’observa el fred exterior a recer de la seva cruesa.
L’hivern acaba un altre cop, un altre hivern fora de temps, més cobrent, i ens avisa que potser aquestes siguin les últimes petjades atrevides, àvides de coneixement. Sota el mantell blanc emergirà el bosc devastat; ens mostrarà nous espais i noves primaveres. Nous indrets on viuran, possiblement, els últims homes lliures.

 

                *Naomi Kawase “Hacia la luz”, 2017

bottom of page